Marisa Llopis: «Continuarem creixent perquè som imparables»

Marisa Llopis Company va començar a treballar al call center de Baleària com a reforç d’estiu el maig de 2000 perquè així podia conciliar la feina amb la seva vida familiar.

Avui continua treballant a la seu central de Dénia com a tècnica de compres; han canviat moltes coses en aquests anys, però no el seu somriure etern.

Quan Baleària començava a navegar com a empresa, la seu de Dénia es va convertir en un centre de treball emergent, especialment el seu call center, que va arribar a tenir més de cent empleats, majoritàriament dones. Eren temps en què la venda en línia era una quimera. I, com moltes altres persones, Marisa Llopis va presentar el seu currículum a Baleària gràcies al boca-orella.

Sense experiència en el sector, Marisa Llopis va assumir el repte amb la positivitat que la caracteritza: «Quan em van contractar, no m’ho podia creure. Es podria dir que soc a Baleària gràcies a Carol Ramis [una de les veteranes; des de 1993 a Flebasa i, des de la seva fundació, a Baleària com a tècnica comptable], que va comentar a la meva cosina que necessitaven gent per a la campanya d’estiu i el cas és que crec que mai no li ho he dit a Carol; aprofito per donar-li les gràcies des d’aquí. Vaig començar al call center donant informació i fent reserves per telèfon, però just al cap de dos mesos la meva responsable, Cristina Mulet, em va preguntar si estaria interessada a treballar a la taquilla perquè necessitaven una persona, i vaig acceptar».

Des d’aquell ja llunyà maig de 2000, Marisa Llopis només va estar dos mesos al call center, va passar a taquilles durant 10 anys i finalment va arribar al departament de Compres, regit pels principis ètics que constitueixen una de les principals senyes d’identitat de Baleària.

L’optimisme vital de Marisa Llopis la fa reviure amb passió diverses fites de la trajectòria de l’empresa, com l’entrada en servei del «majestuós» Federico García Lorca (del qual assegura que li va fer molta pena quan es va vendre) o el seguiment de la sortida de la drassana, la travessia i l’arribada a Dénia de l’Eleanor Roosevelt (que qualifica de «molt emocionant»). Tot i això, no té preferències pel que fa als vaixells i les fites de l’empresa: «Sempre he viscut amb entusiasme els bons moments de Baleària. Cada vaixell nou que s’ha construït, cada línia que s’ha obert, la construcció de l’estació marítima on som ara…».

Precisament per la seva positivitat, Marisa Llopis és un testimoni de referència dels moments difícils de Baleària, que n’hi ha, com en qualsevol organització: «Recordo la crisi econòmica del 2008, quan Baleària s’havia endeutat amb quatre vaixells nous; al sopar de Nadal d’aquell any, les coses pintaven molt malament i així ho va comentar Adolfo al principi del sopar, però també ens va dir que la seva intenció era no acomiadar ningú i va afegir que, si sortíem d’aquella situació, seria tots junts. I així va ser, se’n va sortir amb l’esforç de tothom».

Un altre dels episodis va ser durant la pandèmia [en què Baleària va mantenir els salaris dels treballadors subjectes a ERTE]; Marisa Llopis recorda ser a casa veient online el missatge del president: «Mai fins aquell moment l’havia vist tan capcot, em va entristir moltíssim, vaig pensar que era el final de Baleària. No vaig poder contenir les llàgrimes… Em preguntava com era possible que una empresa que en aquell moment funcionava tan bé se’n pogués anar a pique per culpa d’un virus. Però, afortunadament, també se n’ha sortit».

«Baleària és on és per la valentia del nostre president, perquè qui no arrisca no guanya, i ell ha sabut arriscar i envoltar-se de persones i departaments eficaços que s’han sabut moure per modernitzar-se i no quedar-se enrere. No s’ha tingut por de construir vaixells nous, de remotoritzar diversos vaixells amb gas natural, d’obrir línies noves que suposaven tot un repte, com la dels EUA, d’invertir en tecnologia i digitalització…», assenyala Llopis. I el que és més important, emfatitza, és que la societat percebi Baleària com una empresa seriosa, responsable i de confiança: «Continuarem creixent perquè som imparables».

Haver començat repartint targetes d’embarcament de cartolina segellades manualment i haver de recomptar els resguards recollits per la tripulació per poder elaborar la llista de passatgers dona a Marisa Llopis una perspectiva que li permet afirmar que no reconeix «la Baleària d’aleshores amb la d’ara, més enllà de la companyonia i els objectius compartits».

I des d’aquesta perspectiva recorda moments positius d’interacció amb els clients: «Un dia que estava una mica baixa d’ànims per qüestions personals em van dir que uns clients em reclamaven pel meu nom a la taquilla; em vaig inquietar, però va resultar que em buscaven per regalar-me dues ensaïmades en agraïment per un problema que els havia resolt un any abans; vaig compartir una de les ensaïmades amb els meus companys i l’altra amb la meva família i el dia es va arreglar». Un cop explicada l’anècdota, Marisa Llopis es pregunta a si mateixa si, amb les normes ètiques actuals que regeixen l’empresa, hauria pogut acceptar les ensaïmades.